Persèpolis

Dilluns a la nit vaig veure Persèpolis, una pel·lícula d'animació en blanc i negre que em va deixar impressionat. És la història d'una xiqueta al si d'una família acomodada i liberal que viu la repressió i l'enderrocament del Sha de Pèrsia i l'establiment de la República Islàmica. L'adolescència i la joventut transcorrerà, tràgicament, entre el règim dels aiatolàs i la Viena de finals dels uitanta.

[@more@]

El film, basat en un còmic de Marjane Satrapi que vull llegir ja mateix i que fins ara desconeixia (traduït al català per Norma Editorial), té una multiplicitat de temàtiques interconnectades: la repressió política del regim teocràtic iraní, la situació marginal de la dona a l'islam i també a Occident, la immigració, la joventut… Però este còctel està magistralment narrat mitjançant els ulls d'ella, Marji, i provoca una molt aconseguida identificació de l'espectador amb la protagonista.

Persèpolis és una història feminista contra la intolerància, és una invitació a la democràcia i als drets humans. A Europa i a Iran. Us recomane esta pel·lícula. Trobe que són de les que romandran amb el temps…



Comentaris tancats a Persèpolis

Homosexualitat a l’Islam: silenci i més silenci

La situació provoca calfreds: l'homosexualitat implica la pena de mort a l'Iran, l'Aràbia Saudí (als casats; els fadrins tenen la sort de rebre cent fuetejades), el Iemen, Mauritània, Sudan i les regions septentrionals de Nigèrira on s'aplica la sharia. Pot suposar cadena perpètua al Pakistan i diverses penes de presó a Argèlia, Egipte, Qatar, Maldives, entre d'altres estats de majoria musulmana.

[@more@]

A la majoria de les societats musulmanes ser gai o lesbiana suposa una brutal exclusió no sols social sinó també legal que acostuma a silenciar-se a les societats occidentals. Sols a Turquia i, en certa mesura, al Líban no hi ha una persecució política dels homosexuals.

Els governs i les societats civils democràtiques no poden, al meu parer, continuar callats davant d'esta situació. I a tot açò, què diu l'ONU?

Igualment que als hòmens ens correspon una inequívoca responsabilitat en què s'aconseguisca la igualtat social entre hòmens i dones, també a tots, heterosexuals, homosexuals, bisexuals, etc. ens pertoca denunciar unes violacions dels drets humans tan impresentables. No trobeu?



1 comentari

El nacionalisme espanyol, per fi, a estudi

Talment com si no existira. Així s'han comportat la immensa majoria dels politòlegs i sociòlegs "no perifèrics". A Espanya nacionalismes semblava que només hi havia el basc, el català, el gallec i potser d'altres com l'andalús, l'aragonés, el canari, el valencià, etc. Però el nacionalisme espanyol, a la política, als mitjans de comunicació i, el que encara era més preocupant, a les ciències socials no existia. Literalment. Ho estudiaven alguns historiadors com si haguera sigut una ideologia decimonònica que, a tot estirar, semblava haver-se extingit amb el franquisme i la constitució del 78.

 Portada del llibre de Carlos Taibo Nacionalismo español

[@more@]

El professor de ciència política de la Universidad Autónoma de Madrid, Carlos Taibo, ha contribuït a trencar eixe silenci polític i científic, òbviament interessat, tot coordinant diverses aportacions estimulants. Nacionalismo español. Esencia, memoria e instituciones és una obra monogràfica i col·lectiva molt recomanable que l'aborda des de diferents prismes, en particular des de la transició democràtica ençà.

Per a tots aquells interessats teniu una bona i succinta explicació de l'espanyolisme i de l'absència del seu estudi a un article de Taibo titolat "El marchamo del nacionalismo español".



1 comentari

Comunitats Imaginades d’Anderson

Andy Robinson, corresponsal de La Vanguardia a Nova York, ha publicat al seu bloc del periòdic una molt interessant entrada al voltant del llibre Imagined Communities de Benedict Anderson (traduït al valencià per l'editorial Afers —i no Agers que escriu per error Robinson— i de molt recomanable lectura). És curiós que, igualment que amb Banal Nationalism de Michael Billig, no s'ha traduït al castellà (sí en català, novament en Afers).

Com ens diu Robinson esta mena de lectures sembla que no "interessen". Per llegir l'entrada al seu bloc punxeu ací.

Portada de l'edició catalana del llibre d'Anderson

[@more@]

Comunitats imaginades. Reflexions sobre l'origen i la propagació del nacionalisme
Anderson, Benedict 
 
2005, Edició revisada i ampliada, 260 pp. 
 
ISBN: 978-84-95916-41-9 
 
PVP: 19,00 EUR

Què és el que fa que la gent estime o muira per les nacions al mateix temps que odie i mate en nom seu? S’ha escrit molt sobre els moviments nacionalistes des de la perspectiva política, però el sentiment personal i cultural de pertinença a la nació no ha rebut l’atenció necessària. En aquest treball, elogiosament i repetidament citat, Benedict Anderson estudia la creació i la difusió de les “comunitats imaginades” que conformen la nacionalitat. Anderson explora els processos de creació d’aquestes comunitats: la territorialització de les fes religioses, el declivi de l’antiga reialesa, la interacció entre el capitalisme i la impremta, el desenvolupament de les llengües vernacles d’Estat i les concepcions canviants del temps. Ens mostra com va nàixer un nacionalisme originari a Amèrica, que va ser adaptat pels moviments populars europeus, pels poders imperials i pels grups de resistència antiimperialista a Àsia i Àfrica. El resultat ha estat que la comunitat nacional ha suplantat les formes primitives de comunitats més àmplies fonamentades en la reialesa, els drets dinàstics o la religió. Així doncs, el nacionalisme jugaria un paper similar al de la religió en les institucions racionalistes de la democràcia i la burocràcia i les legitimaria. Aquesta edició revisada ha estat ampliada amb dos capítols nous. En el primer Anderson reflexiona sobre el complex paper de l’Estat colonialista en el desenvolupament dels nacionalismes al Tercer Món, i en el segon analitza els processos pels quals les nacions d’arreu del planeta s’han confeccionat un passat antic.

Text extret del web de l'editorial Afers

3s comentaris

Annàpolis, un nou intent de pau entre israelians i palestins

George Bush, que acaba el seu segon mandat presidencial l'any vinent, ha propiciat finalment una trobada entre els màxims mandataris israelians i palestins per tal d'intentar trobar una resolució pactada d'un conflicte que dura si més no seixanta anys.

La trobada d'Annàpolis ha sigut un nou intent de búsqueda de la pau. El darrer intent semblant entre Iàssir Arafat i Ehud Barak promogut per Bill Clinton a Camp Davis acabà en un fracàs rotund. Molts analistes afirmaren que difícilment Israel anirà més enllà del que oferí Barak però Arafat, probablement per por a ser considerat un "traïdor" per una part important dels grups palestins, no s'hi avingué. El fracàs de Camp Davis condugué a la segona Intifada.

[@more@]

Les interpretacions de les conseqüències d'Annàpolis varien. Però, en general, no hi ha un excessiu entusiasme en què puga quallar una pau estable. Els elements positius, a banda de la implicació nord-americana, han sigut la participació de Síria i d'Àrabia Saudí, dos actors particularment importants en la regió (vegeu l'article, en anglés, de R.G. Khouri al Jordan Times). Els dubtes venen condicionats per la feblesa tant del govern israelí com del palestí per poder "imposar" un acord i, particularment, estos últims amb l'oposició activa de Hamàs, que control·la, no ho oblidem, la franja de Gaza (en este sentit és molt interessant llegir l'article, en castellà, d'Álvaro de Vasconcelos El fantasma de Hamas en Anápolis).

Ehud Olmert i el partit Kadima fundat per Ariel Sharon són una incògnita. Les enquestes atorguen un baix índex de popularitat a Olmert. D'altra banda Mahmoud Abbas encara sembla estar en una situació de major feblesa entre la comunitat palestina. De fet, no perdé les anteriors eleccions legislatives contra Hamàs i ha perdut el control de la franja de Gaza, en mans dels islamistes.

L'anunciada pau per 2008, encara, està més prop dels desigs que no de la realitat.

Comentaris tancats a Annàpolis, un nou intent de pau entre israelians i palestins

Pakistan, colp a colp

El general Pervez Musharraf, dictador de Pakistan, ha protagonitzat este mes una mena de colp d’estat dins del règim colpista que ell mateix instaurà en 1999. La proclamació de l’estat d’excepció per forçar que el Tribunal Suprem no li impedira presentar-se a una nova reelecció allunya encara més les esperances de democratització de l’estat asiàtic.

Pervez Musharraf

[@more@]

La República Islàmica de Pakistan és un estat convuls de 160 milions de persones, assetjat per l’islamisme interior i internacional (que, com en Argèlia, Egipte, Aràbia Saudí i tants altres casos, s’ha configurat com l’oposició real a esta mena de règims despotes, corruptos i sovint proclius a l’administració nord-americana) i amb un exèrcit amb armes nuclears la qual cosa genera una lògica inquietud en bona part de la comunitat internacional.

Tot i que sembla que Musharraf ha perdut predicament a Washington i, també, a Brussel·les, el suport que ha rebut per banda dels governs occidentals podria produir una reacció relativament semblant a la que suposà el destronament del darrer sha de Pèrsia, Mohammad Reza Pahlavi, i la creació de la República Islàmica d’Iran.

Per conéixer més detalls de la situació actual l’Observatorio de Política Exterior (OPEX) de la Fundación Alternativas ha publicat una succinta fitxa electoral de les darreres eleccions presidencials preparada per Ana Ballesteros (punxeu ací). Per conéixer més detalls de la biografia de Musharraf podeu punxar ací.

Comentaris tancats a Pakistan, colp a colp

Ceuta, Melilla… i Gibraltar

Què haguera ocorregut si la Reina de Gran Bretanya i Irlanda del Nord haguera fet una visita oficial a Gibraltar? I si haguera afirmat la britanicitat de Gibraltar? Com haguren reaccionat els mitjans de comunicació espanyols? I el govern espanyol?

Sempre hi haurà qui dirà que Ceuta i Melilla d'una banda i Gibraltar de l'altra no són comparables. Que Ceuta i Melilla ja eren "espanyoles" abans de la creació del Marroc, que Gibraltar fou extirpada d'Espanya, que si no sé què… Evidentment són dues realitats distintes, però no tant.

[@more@]

Perquè allò cert és que Ceuta i Melilla té un alt valor sentimental per al nacionalisme espanyol i alhora per al nacionalisme marroquí, igualment que Gibraltar per al nacionalisme britànic i espanyol. I és la perspectiva espanyolista la que ara m'interessa analitzar: es considera completament "normal" que el Cap de l'Estat visite dues ciutats autònomes de la "nació espanyola". I és considera plenament "normal" l'exaltació espanyolista (patriòtica, en terminologia políticament correcta) que ha suposat la visita reial a estos enclavaments africans: que si s'han esgotat les banderes espanyoles, que si els ceutís i melillencs s'han "volcat" amb els reis, etc… I, en el mateix sentit, es percep "incomprensible" el posicionament del govern marroquí.

Tanmateix, amb tota probabilitat

Comentaris tancats a Ceuta, Melilla… i Gibraltar

La polèmica identitat dels valencians

L'Institut de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona ha publicat un working paper al professor de la Universitat de València Joaquín Martín Cubas titolat La polémica identidad de los valencianos: a propósito de las reformas de los estatutos de autonomía.

El paper té més d'un element discutible (considera, per exemple, que tots aquells defensors del terme País Valencià, terme aprovat precisament a l'Estatut de Benicàssim i que fou modificat unilateralment a Madrid, són defensors d'uns "hipotètics Països Catalans") però presenta un panorama actual de les identitats nacionals del País Valencià.

[@more@]

Amb una visió identitària probablement massa simplista i maniquea en l'esfera simbòlica, Martín Cubas, tot prenent el qüestionable model d'Ismael Vallés divideix en cinc els models identitaris valencians: 1) fusterianista clàssic; 2) neofusterianista tercera via; 3) constitucional o estaturi; 4) "blaverista" i 5) espanyolista uniformista.

Aquesta taxonomia pretén proposar un model considerat central, dit precisament constitucional o estaturi, i d'altres de perifèrics, bé de "catalanistes" bé d'anticatalanistes. Este espai central, en certa mesura considerat "neutre" simbològicament (quan no ho és, evidentment) estaria "basat en el pacte estaturari de 1982" i suposadament "abandonaria el nacionalisme espanyol unitarista" i "defendria la construcció d'un projecte polític propi però amb una certa indefinició en allò cultural".

Per baixar-vos gratuïtament el treball de Martín Cubas punxeu ací.

2s comentaris

Recordar els conflictes oblidats

L’associació Estudiants sense Fronteres tingué l’amabilitat de tornar a invitar-me a una xarrada al voltant de Txetxènia. Esta vegada era una jornada que també incloia els conflictes de Darfur i del Sàhara Occidental. Se celebrà ahir a l’Auditori Montaner del Col·legi Lluís Vives. Decidiren anomenar-la, d’una manera particularment encertada, Conflictes Oblidats.

Alguns dels membres actius de la secció valenciana, Julio Souto i Nello Schisano, són estudiants de l’assignatura de Sociologia del Sistema Polític del curs 2006-2007 (de fet, tenen publicat al bloc respectivament un assaig sobre Sartori i sobre Buruma i Margalit que podeu visitar punxant ací o ací) i vull felicitar-los per això. Massa vegades s’ha acusat a l’actual generació de jóvens de passotisme i d’indiferència  i el compromís de tots dos i d’altres demostra que si més no esta valoració presenta notòries excepcions.

(Enciclopèdia Catalana)

[@more@]

Després de la presentació d’Álvaro La Parra, president dels Estudiants sense Fronteres a la Universitat de València i de la meua introducció a les causes i la situació del conflicte russo-txetxé, projectaren la més que recomanable pel·lícula de Manon Loizeau  Grozni, crònica d’una desaparició, un documental que tot i que era la tercera vegada que el veia em tornà a impactar, a indignar-me i a emocionar-me.

Per arredonir-lo l’estudiant txetxena Raisa Borschigova qui, gràcies a Estudiants sense Fronteres està cursant la carrera de periodisme a París, ens donà un testimoni personal de la difícil situació que es viu a Grozni i al conjunt de Txetxènia. Molt elegant, ens digué que molts txetxens creuen que han sigut oblidats pels governs i per les societats occidentals.

A les dotze en punt del migdia guardàrem un minut de silenci per la mort de Daniel Oliver, precisament per no oblidar a un altre jove solidari i no indiferent davant la violència. Les jornades es completaren amb la participació d’Aloïs Hug, responsable de la missió de Metges sense Fronteres a Darfur; Musthapha M-Lamin, A., secretari del Col·lectiu de la Joventut Saharaui i Salvador Pallarés, representant de l’Associació Comarcal d’Ajuda al Poble Saharaui (ACAPS) de La Safor així com la projecció del documental Invisibles.

 L’ONU calcula que han mort 200.000 persones en Darfur

L’oblit del qual ens parlava Borschigova és responsabilitat de tots i de totes capgirar-lo. Amb iniciatives com les dels Estudiants sense Fronteres i altres des de la societat civil, amb la pressió de molts ciudadans i grups perquè els governs occidentals no es desentenguen de la vida i dels drets més fonamentals de molts humans i amb la denúncia dels règims rus, sudanés i marroquí, responsables en bona mesures de les crisis humanitàries de Txetxènia, Darfur i Sàhara Occidental, contribuirem a què els seus drets no es vulneren impunement. T’invite a que tu també poses el teu granet de sorra, a que no oblides, a que no oblidem…

Comentaris tancats a Recordar els conflictes oblidats

Daniel Oliver Llorente, un ciutadà ple de dignitat

Li deien Daniel Oliver Llorente i era estudiant de dret de la Universitat de València. Tenia 23 anys. Segons les informacions periodístiques que he llegit hui, el dia 17 d'octubre, en les immediacions del Campus dels Tarongers, s'interessà per una xica que estava sent agredida (físicament o injuriada, els periodistes no es posen d'acord) i rebé un colp per banda de l'agressor que al capdavall esdevingué mortal.

Sembla que foren molts els qui observaren l'escena de l'agressió i sembla que només Daniel s'interessà per ella. No és fàcil intervenir directament contra un agressor, no és senzill superar la covardia… Per això l'actitud solidària de Daniel mereix ser reconeguda.

 Campus de Tarongers

[@more@]

Com a professor de la Universitat de València i docent en el Campus de Tarongers he sentit ràbia, impotència i emoció per un alumne ple de vida que l'ha perduda per interessar-se per un altre ciutadà, una ciutadana en este cas.

Daniel no mereix que l'oblidem. Fou un xic, un home, un ciutadà, que s'interessà per una dona que estava sent insultada i potser agredida físicament. La seua fou una conducta exemplar, una resposta cívica a la violència, en este cas de caire masclista.

Daniel Oliver Llorente fou un ciutadà ple de dignitat. Ja sé que estes i altres paraules no poden recuperar-li la vida però en una societat democràtica Daniel mereix ser recordat com una persona solidària i plena de dignitat.

Comentaris tancats a Daniel Oliver Llorente, un ciutadà ple de dignitat