Del blaverisme al globalisme. Gil-Manuel Hernández

L’anomenat blaverisme fou un producte polític construït per la dreta valenciana en els anys de la transició a la democràcia, un constructe dissenyat per a bloquejar l’ascens social de les forces esquerranes i nacionalistes al País Valencià. Tanmateix, la dreta postdictatorial no va confeccionar el blaverisme del no-res, sinó sobre la base del valencianisme temperamental, que, pel seu caràcter prepolític, festiu, emotiu i sentimental, sí que posseïa una àmplia arrel popular, que sorprenentment la intel·lectualitat progressista va menysprear, obnubilada per l’excés il·lustrat i la flatulència elitista. Des d’un discurs neopopulista sobre la identitat valenciana, la dreta local no va perdre el temps i facturà la seua criatura “regional” amb magistral eficàcia: una hàbil barreja d’anticatalanisme planer, discurs victimista i apologia de la “terreta” que aconseguí polsar dos íntimes fibres en gran part dels ciutadans: una mena de complex d’inferioritat davant de Catalunya i la necessitat d’autoestima col·lectiva, visceral i primària, però real. Primera victòria de la dreta.

 Gil-Manuel Hernández

[@more@]

Mentrestant, les esquerres es perdien en una jungla de debats bizantins, polèmiques de campanar, purismes delirants i divisions interminables, alhora que alguns sectors queien en el parany de l’antiblaverisme i renegaven lamentablement d’algunes tradicions valencianes. Estes actituds, a més, acabaren desconnectant l’esquerra del país, i les crides al sentit comú identitari propugnades des de la demonitzada “tercera via” valencianista no serviren de res. Per contra, el blaverisme anava fent camí, tant que a partir del seu èxit electoral del 1995 la dreta que el va crear es va alarmar sobre manera i decidí recollir corda per lligar en curt l’autonomia creixent del moviment blaver; així s’explica la política d’“acoso y derribo” mampresa pel Partit Popular, que va acabar amb la progressiva desactivació política del fill díscol, alhora que en reutilitzava l’inestimable capital ideològic com a eina per a barrar el pas a una eventual recuperació progressista.

Amortitzada la inversió política en el blaverisme, la dreta, enlloc de propugnar una cultura de ràncies essències folkloritzants, com advertia l’esquerra en retrocés, va optar per posar en marxa un discurs i una aposta en clau globalista. Caldrà recordar que el globalisme és un projecte, amb múltiples versions ideològiques, sobre el rumb que ha de seguir la globalització, un fenomen evidentment radicalitzat i present en la darrera dècada, que la dreta valenciana de seguida va saber valorar i aprofitar políticament, mentre que l’esquerra seguia fora de joc. L’aprofitament dretà de la globalització ha consistit a defensar un globalisme neoliberal en el pla econòmic, amb un discurs de modernitat i progrés amanit amb una retòrica socialdemòcrata, una gesticulació en defensa de la “personalitat valenciana”, i un projecte cultural de modernitat avantguardista i cosmopolita. Una mena de quadratura del cercle, recolzat sobre la bonança econòmica i una hiperactivitat immobiliària i de negocis, que ha acabat per donar els seus fruits en les darreres eleccions autonòmiques.  Segona victòria de la dreta.

En l’estratègia globalista dretana, el blaverisme ha continuat present però amb un perfil més baix i sota control, amb una Unió Valenciana moribunda i una excrescència anomenada Coalició Valenciana, el missatge nostàlgic de la qual estava condemnat al fracàs, com tots els missatges polítics (els de l’esquerra inclosos) basats en el passat.  De fet, la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua respon al desig dels conservadors de no veure enterbolit el seu nou discurs globalista, modern i cosmopolita, centrat en la idea de progrés i futur, per una rèmora de caire provincià i premodern, com ara el secessionisme lingüístic. Com que al cap i a la fi este deliri fou propiciat per la dreta en un moment concret de la transició, ara la mateixa dreta el podia retirar d’escena per donar una aparença més civilitzada i homologable amb la modernitat.

Amb la seua reorientació globalista, la dreta ha supeditat aquell rebregat lema de “mos ho volen furtar tot” al més profitós de “no ens deixen convertir-nos en capdavanters d’Espanya”. Operació d’evidents rendiments electorals, més enllà de les debilitats i riscos del model proposat, que es fonamenta en dos aspectes clau que l’esquerra no acaba d’acceptar com cal. D’una banda, que l’eix central de la identitat valenciana descansa en la defensa d’una manera diferenciada de ser espanyols, sense qüestionar l’espanyolitat dels valencians. D’altra, que la dreta ha aconseguit amb la seua estratègia donar forma a una incipient identitat valenciana en clau globalista, una nova identitat que proclama l’orgull de la valencianitat, però no en la forma de l’antic renec blaver, sinó a través de la projecció a Espanya i el món avançat a partir d’una política de grans esdeveniments espectaculars.

Si en plena batalla de València l’esquerra va mossegar l’ham de l’antiblaverisme, sense cohesionar una alternativa valencianista per al país, en el moment actual sembla presa d’un antiglobalisme de via estreta, que identifica globalització amb neoliberalisme i amb dictadura del capital, renunciant a generar la seua pròpia proposta social, econòmica i identitària, però en clau globalista, és a dir, reorganitzant la defensa democràtica del propi territori en el marc de la globalització real, no de la imaginada o rebutjada. Una altra vegada, els deures estan per fer, perquè les forces progressistes no són capaces de donar resposta als canvis estructurals esdevinguts en la societat valenciana, renovant els seus diagnòstics, els seus líders, els seus discursos i les seues propostes. D’altres, mentrestant, ja s’han avançat i tenen camí lliure per a conduir el país per on vulguen, mentre la gent els vote. Els sobra agudesa i els manca pudor. Al capdavall, la marca de la casa.

Una versió d'este article fou publicada al diaria Levante-El Mercantil Valenciano

1 comentari

Repensant la democràcia amb Dahrendorf

Dos dels darrers llibres de sociologia i de política que més m'han estimulat han sigut reflexions de Ralf Dahrendorf al voltant de la democràcia. El primer (que ja recomaní al bloc a l'entrada del 9 de gener de 2007) es tracta d'El recomienzo de la història. De la caída del Muro a la guerra d'Irak i el segon és una entrevista feta pel periodista i senador italià (de l'Ulivo) Antonio Polito titolat Después de la democracia.

No es pot negar que Dahrendorf és un observador lúcid dels problemes de la democràcia representativa en la modernitat avançada. Liberal i demòcrata defén el que ell anomena "ordre liberal", és dir, la democràcia com a mecanisme no violent de tria de representants i de decisións polítiques i l'imperi de la llei o l'establiment de regles del joc que es fan complir i de les quals ningú, ni tan sols els caps d'estat o de govern, es poden escapolir (almenys en teoria).

 Ralf Dahrendorf

[@more@]

Un dels aspectes del seu pensament amb els quals més m'identifique és la "funcionalitat" del conflicte en les societats humanes i la reivindicació consegüent de Kant. De fet, la democràcia tindria una major "virtut" política i ètica en ser un mecanisme de  "resolució" pacífica dels conflictes, una constant ineludible també a la modernitat. Dahrendorf ens alerta contra tota mena d'utopies que volen "resoldre" definitivament els grans conflictes, siguen de classe, culturals o de qualsevol altre tipus. I fins i tot contra intervencionistes i planificadors que limiten la llibertat d'individus i de la societat civil. El conflicte esdevindria així estimulant per al canvi social (és molt recomanable la lectura d'El conflicto social moderno).

Dahrendorf, membre vitalici de la Cambra dels Lors, transpúa no obstant una certa enyorança de l'època daurada del parlamentarisme i un cert elitisme. En este sentit el capítol de l'entrevista dedicat a l'ètica i les seues propostes de comissions d'experts decisòries per damunt dels representants democràtics em resulten particularment discutibles.

Així mateix hi ha un aspescte fonamental en el qual discrepe de Dahrendorf i és la seua defensa un tant numantina de l'Estat-nació i la consegüent resistència intel·lectual al procés de regionalització d'una banda, que el desqualifica a l'engròs, i a la "democratització" de les estructures polítiques supraestatals com, per exemple, la Unió Europea.

 Portada d'El recomienzo de la historia

La creença de molts liberals en una suposada neutralitat cultural de l'Estat-nació els fa confiar exclussivament en esta forma de govern com únic garant de la democràcia i dels drets fonamentals. La crítica de Kymlicka i d'altres autors a estos plantejaments no és ni tan sols contemplada per un Dahrendorf que obvia que l'Estat-nació i no les "regions" ha sigut responsable de les grans matances i barbàries del segle XX. El colonialisme i l'holocaust, entre d'altres, són també criatures de l'Estat-nació. 

En qualsevol dels casos Dahrendorf és una lectura suggerent i un sociòleg que convé tenir present. Si esteu interesssats en saber-ne més és molt recomanable consultar els seus articles aplegats al Project Syndicate (disponibles també en traducció castellana). A este bloc teniu penjat un de molt interessant sobre els partits polítics i el populisme (punxeu ací).

Comentaris tancats a Repensant la democràcia amb Dahrendorf

Àsia Central en l’escenari postsoviètic

La desaparició de la Unió Soviètica suposà l'aparició de cinc nous estats a l'Àsia Central bastant desconeguts per als europeus: Turkmenistan, Uzbekistan, Kirguisistan i Kazakhstan (de cultura túrquica) i Tadjikistan (d'àmbit cultural iraní). Tots cinc, a més, són de majoria musulmana i, en concret, sunnís.

Aquests estats sovint han estat dirigits amb mà de ferro per la nomenkatura soviètica que abandonà aquest discurs i, d'una manera semblant a Milosevic a Sèrbia, adoptà el del nacionalisme alhora que mantenia els lligams de dependència respecte Moscou i la permanència a la Comunitat d'Estats Independents (amb l'excepció de Turkmenistan, que n'és tan sols membre associat).

Imatge:Flag of the CIS.svg Bandera de la CEI

[@more@]

La Fundación Alternativas ha publicat enguany un aclaridor document de treball sobre l'Àsia Central titolat La nueva Asia Central en el contexto internacional de Nicolás de Pedro y Juan de Luis que pot aportar al lector interessat un major coneixement de la regió. Podeu descarregar-vos-el de manera gratuïta punxant ací.

Com es planteja al document, cal tenir en compte que els presidencialismes autoritaris no poden amagar cinc polítiques econòmiques i exteriors diferenciades: Tadjikistan, clarament pro-Moscou; Uzbekistan, que ha oscil·lat entre una relació estreta amb Washington (pertanyé al GUAM) i el realiniament amb Moscou; Kirguistan i Kazahstan han optat per un difícil equilibri entre Rússia, Xina i Estats Units i Turkmenistan, que ha preferit el camí d'una certa neutralitat sense trencar del tot amb Moscou.

Està per veure si s'avançarà en reformes democratitzadores i liberalitzadores en el futur, cosa que és difícil de preveure atenent les circumstàncies actuals. Tot i això, Europa sí estarà interesa en incrementar els intercanvis comercials d'una zona amb recursos importants i un mercat potencial de més de 45 milions de persones.

Comentaris tancats a Àsia Central en l’escenari postsoviètic

Sobreviure a la Xoà

Un amic que coneix el meu interés per la literatura de l'Holocaust em regalà el passat dijous Maus. Relat d'un supervivent, la versió completa traduïda al català (Inrevès Edicions) d'un còmic d'Art SpiegelmanMaus relata la història de son pare, un jueu polonés supervivent d'Auschwitz, que s'establí a Queens, Nova York, després de la 2ª Guerra Mundial.

Tradicionalment m'he mirat el còmic amb distància, com si fóra un gèrere menor de la literatura. Havia llegit Primo Levi, Imre Kertész, Jean Améry, Hanna Arendt… però apenes tenia referències d'Spiegelman.

[@more@]

Tanmateix la seua lectura m'ha commogut profundament. La cèlebre frase de què "no mataren sis milions de jueus sinó que en materen un i ho repetiren sis milions de vegades" s'encarna perfectament en esta història. No fou sols el patiment i l'extermini d'un poble sinó la destrucció d'un teixit de relacions humanes, d'unes rialles i il·lusions, d'una part de la humanitat.

La figura, descarnada, d'un pare neuròtic i insuportable però també estimat dóna sentit a una narració que no pot deixar indiferent. Maus és un gran còmic, és una gran història excel·lentment contada que ens situa davant el buit de les netejes ètniques modernes, de la destrucció de l'altre.

 Art Spiegelman

Comentaris tancats a Sobreviure a la Xoà

El camino a la libertad de Ayaan Hirsi Ali. Arantxa Bea

Amenazada de muerte por su defensa de la emancipación de las mujeres musulmanas, la autora cuenta su infancia y juventud en África, su llegada a Europa huyendo de un matrimonio forzoso y, tras estudiar ciencias políticas, su entrada en el Parlamento holandés.

 Ayaan Hirsi Ali

[@more@]

AYAAN HIRSI ALI
Mi vida, mi libertad
Traducción al castellano de Sergio Pawlowsky
Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores, Barcelona, 2006

La meva vida, la meva llibertat
Traducción al catalán de Marc Rubió
Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, Barcelona, 2007

AYAAN HIRSI ALI
Yo acuso. Defensa de la emancipación de las mujeres musulmanas
Traducción de Natalia Fernández Díaz
Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores, Barcelona, 2007

«Como si fueran iguales», se admira una chica somalí de 22 años al contemplar con ojos atónitos que en las calles de Dusseldorf hombres y mujeres se sientan juntos, «sin separaciones de por medio» y se relacionan con naturalidad. Ayaan Hirsi Ali (Mogadiscio, 1969) aterrizó en Europa en julio de 1992 oficialmente para volar a Canadá y reunirse con el marido que le había impuesto su padre, pero en realidad decidida a huir de este matrimonio forzado. A diferencia de lo que sucede en Somalia, Arabia Saudita, Etiopía y Kenia —donde ha residido hasta entonces—, en Alemania puede ver el pelo, el rostro, los hombros, brazos y piernas de las mujeres y, sin embargo, los varones no enloquecen cegados por el deseo, los autobuses no chocan entre sí ni existe un estado de fitna total. Por lo que observa a su alrededor, Occidente no es tan peligroso como le han advertido: deambulando a solas entre ciudadanos anónimos, sin ningún Hermano Musulmán que la increpe, la joven se siente segura, a gusto y libera su curiosidad —poco después, también su cabello, por vez primera desde la pubertad. 

El descubrimiento y la asunción de sus derechos como individuo y de un estado democrático que existe para garantizarlos, la conciencia de la opresión y la violencia que una educación islámica ortodoxa ha ejercido hasta entonces en su vida, el alejamiento progresivo del credo musulmán y, sobre todo, el reconocimiento y el gozo de la libertad es la parte más impactante de la autobiografía de Ayaan Hirsi Ali, una obra que podría leerse como una novela de aventuras si no fuera porque las atrocidades que sufre y presencia la heroína suceden en la realidad.

La transformación que emprende en Holanda es irreversible: en contraste con la represión anterior, la experiencia de la libertad es tan potente, tan decisiva y necesaria que no abandonará a Hirsi Ali ni siquiera cuando años más tarde musulmanes integristas la amenacen de muerte por su contundente denuncia de la sumisión de las mujeres en los regímenes islamistas. Que no era una broma lo evidenció el asesinato de Theo Van Gogh en septiembre de 2004: el cineasta pagó con su vida haber filmado Submission: part I, con guión de la propia Hirsi Ali. Tras disparar y degollar a Theo, el asesino clavó una carta en el pecho del cadáver para Ayaan: era una condena a muerte, una fatwa. Su «pecado», ser una mujer libre, capaz de discutir el carácter absoluto de la palabra de Alá.

Conseguido el estatus de refugiada en Holanda, Hirsi Ali estudia ciencias políticas en la Universidad de Leiden, mientras trabaja de intérprete oficial de somalí a neerlandés. En 2001, ya licenciada, es admitida como investigadora en la Fundación Wiardi Beckman, un centro de análisis sociopolítico vinculado al partido socialista holandés, el Partij van der Arbeid (PvdA). A partir de entonces, y tras los atentados del 11S, plantea públicamente la urgencia de una Ilustración en el mundo musulmán que separe la religión de la política y de la moral y reflexiona sobre los motivos del atraso social de los países islamistas —la relación de miedo y sometimiento que mantienen con su dios, la búsqueda de respuestas a las inquietudes del siglo XXI en el Corán, un texto del siglo VII—, y del odio a Occidente; cuestiona que la forma actual del islam sea compatible con la democracia y el estado de derecho, ya que el honor y la vergüenza cuentan más que la autonomía del individuo, «en este sentido, —añade— los fundamentalistas se apresuran a mostrar que la vida de los musulmanes moderados entra en conflicto con la doctrina islámica». Y sobre todo Hirsi Ali airea las crueldades que se perpetran cotidianamente a las mujeres musulmanas a consecuencia de la misoginia exacerbada que predica esta fe: «Así como la esencia de la mujer se reduce a su himen, el velo que oculta sus rostros recuerda permanentemente al mundo exterior esa moral asfixiante, que convierte a los musulmanes varones en dueños absolutos de las mujeres». En algunos estados africanos como Somalia, Eritrea, Sudán o Egipto, en su obsesión por la virginidad, se practica la ablación de los genitales a las niñas —Ayaan la padeció a los cinco años—, cuya forma más extrema es, además de la mutilación del clítoris, la extirpación de los labios mayores y menores y el raspado de las paredes vaginales para que se unan al cicatrizar. Según datos de la Organización Mundial de la Salud, 130 millones de mujeres han sufrido mutilaciones genitales y cada año están expuestas a ello dos millones más de niñas y jóvenes.

Afortunadamente, no en todos los estados islamistas se practica la ablación, sin embargo las mujeres padecen una variedad espeluznante de vejaciones y de falta de libertad. En Irán, las selectas alumnas de la universidad —describe la profesora Azar Nafisi en Leer Lolita en Teherán con una delicadeza que, por disonante, hiela la sangre— acceden al edificio por una puerta lateral, son registradas por un tipo que confisca cualquier cosa que considere «inmoral» —un colorete o unos calcetines rosas—, reciben castigos por subir corriendo las escaleras, por reír en los pasillos o por hablar con personas del sexo opuesto; con frecuencia son insidiosamente «vigiladas» por cualquier hombre de la familia, incluidos hermanos menores, y obligadas a casarse contra su voluntad; patrullas de la moralidad recorren las calles al acecho de un mechón rebelde o de unas uñas lacadas y sus portadoras son detenidas y encarceladas; en las prisiones reciben latigazos y palizas —cuando no son violadas— y, en ocasiones, las someten a humillantes exámenes de virginidad. Si esto sucede a la elite socioeconómica e intelectual de la capital, aterra imaginar qué soportarán las mujeres en el Irán profundo, un país que censura a Nabokov, pero en el que se permite casar a las niñas de 9 años. Por eso exasperan términos como «la modernidad de la política de género del islamismo contemporáneo», que utiliza Lila Abu-Lughod, mientras cuestiona la importancia de la entrada de las mujeres occidentales en la esfera pública; ella puede permitirse proferir tales despropósitos, con la libertad que le confiere su puesto en la Universidad de Columbia, en la confortable y liberal ciudad de Nueva York.

«Tienen derecho a su propio atraso», es lo que, en palabras de Hirsi Ali, mantiene irresponsablemente una parte de la izquierda europea ante los dilemas que plantea la integración de emigrantes procedentes de teocracias islámicas: «A los inmigrantes de países donde no existe la libertad de expresión les será difícil acostumbrarse a las libertades. Difícil, pero necesario», escribe en Yo acuso —una recopilación de sus artículos—, y reprocha la mojigatería de los relativistas culturales, incapaces de percibir que, «al mantener temerosamente al margen de toda crítica a las culturas no occidentales, encierran al mismo tiempo a los representantes de aquellas culturas en su atraso (…) Se trata de racismo en su acepción más pura». De esta manera perpetúan —con la mejor intención— la sumisión de las mujeres musulmanas, porque piensan que así preservan su identidad —desatendiendo, además, la protección de la infancia. La cuestión no es sencilla, pero el laissez faire laissez passer de las políticas actuales no augura necesariamente algo bueno. En Francia, por ejemplo, el fundamentalismo enraizado en el descontento de la segunda generación de inmigrantes ha tenido consecuencias muy graves para las mujeres —falta de educación, matrimonios concertados, violaciones colectivas, etc.—, como evidenció en 2003 la larga marcha hasta París del movimiento Ni putas ni sumisas, cuya crónica narra sagazmente Fadela Amara en la obra del mismo título.

Tras abandonar el PvdA, Ayaan Hirsi Ali llegó a diputada del parlamento holandés por el Partido Liberal (VVD) en enero de 2003; tras un extraño y fallido intento de quitarle la ciudadanía —que costó la participación en el gobierno al VVD—, trabaja en el American Enterprise Institute de Washington, donde vive rodeada de guardaespaldas y vehículos blindados.

A pesar del peligro, la incomprensión y los insultos —en webislam, por ejemplo, la tildan de «islamófoba» mientras omiten vergonzosamente que está amenazada por integristas, uno de los cuales, mató a Theo Van Gogh—, otras mujeres de origen musulmán recorren caminos paralelos al escogido por Ayaan Hirsi Ali y, usando la libertad de expresión que les brinda Occidente, critican el islam y alertan de los peligros de la extensión de este totalitarismo: la escritora y periodista canadiense-ugandesa Irshad Manji, autora de Mis dilemas con el islam (Els problemes de l’islam), ostenta con orgullo el título de «la peor pesadilla de Bin Laden», como la designó el New York Times; Chahdortt Djavann, antropóloga de origen iraní refugiada en Francia, en el imprescindible y valiente ¡Abajo el velo! pide al gobierno que proteja a las niñas y jóvenes y prohíba el uso del velo a las menores de edad, dentro y fuera del colegio, porque el velo «es como un estigma, como la estrella amarilla de la condición femenina»; Mina Ahadi (Irán, 1956) ha creado la asociación de ex-musulmanes de Alemania; Nonie Darwish, nacida en El Cairo y criada en Gaza, es la fundadora del colectivo ArabsForIsrael.com; Taslima Nasrin, ginecóloga y escritora nacida en Bangladesh, está condenada por su novela Vergüenza. Todas ellas —y muchos otros hombres y mujeres críticos con el islam— viven amenazados de muerte; algo que Ayaan Hirsi Ali compara con tener una enfermedad crónica, «puede recrudecerse y matarte, o puede que no». Esperemos que el antídoto, una combinación de razón, humor y libertad, sea efectivo. No es infalible, pero es el único.

Publicat el 29 de juny de 2007 al suplement Posdata del Levante-EMV

1 comentari

A qui li importa Myanmar?

A qui li importa els ciutadans d'una república anomenada Myanmar? Myanmar? Sí, l'antiga Birmània. En qualsevol dels casos massa lluny.

Si la llibertat i la democràcia foren un leivmotiv real i decisiu per a a la majoria dels ciutadans de les societats occidentals, les mobilitzacions recents dels birmanesos hagueren general no sols una profunda simpatia general sinó una pressió internacional contra el règim del directori militar. Però no ha sigut així.

 Bandera oficial de Myanmar

[@more@]

Myanmar o Birmània no ha conegut pràcticament la democràcia des de la independència del Regne Unit l'any 1948. Ja l'any 1949 hi hagué una revolta comunista i el 1962 triomfà una dictadura militar.

Un règim autoritari que ja ha complit els 45 anys d'existència no sembla que haja sigut una preocupació real per a l'agenda política mundial. De fet, l'any 1988, un any abans de la caiguda del teló d'acer a Europa, hi hagué una revolta que fou aixafada a sang i foc i que provocà la mort de més de 3.000 opositors.

La revolta actual, però, ha tingut una repressió més "moderada". Menys d'un centenar de persones han sigut assassinades. Han incomunicat el país i han llançat un missatge de duresa "continguda". Ni l'opinió pública mundial, si és que això existeix, ni els governs democràtics han pressionat en excés el règim birmà més enllà d'alguna estirada d'orelles.

 L'opositora Aung San Suu Kyi

No obstant això, han hagut algunes reaccions esperançadores: un tribunal belga  ha représ una investigació per comprovar si hi hagut complicitat entre la petrolera francesa Total i el règim de la junta militar.

El president nord-americà George Bush demanà una democratització del país en el passat encontre de l'Assemblea General de l'ONU, la qual cosa no és molt però tampoc poc atentent al tradicional silenci europeu respecte Myanmar. Si la petició estadounidenca de democatització del règim birmà al Consell de Seguretat de l'ONU té més a veure amb el suport que té el govern de la junta militar per banda de la Xina comunista (o de la Rússia de Putin, partidària de no interferir en "assumptes interns") que a una aposta sincera per la democratització mundial és un tema que podem discutir, però allò cert és que és una vergonya l'abandonament dels birmanesos per banda de la majoria dels governs i de les societats occidentals.

 Bandera de l'opositora Lliga Nacional per la Democràcia

Però tots podem fer alguna cosa per la llibertat a Birmània. Demà està prevista una moblització mundial de blocaires. M'agradaria que hi hagueren manifestacions, concentracions i protestes contra els dictadors de Birmània. Però no sóc gaire optimista. Myanmar està massa de lluny de les nostres preocupacions. Tal vegada podem fer alguna cosa. O no paga la pena?

 Free Burma!

Per saber-ne de la crisi actual (en anglés) punxeu ací.

Comentaris tancats a A qui li importa Myanmar?

Els dimonis, en política, sí existeixen

Fa poc de menys hora que he vist la pel·lícula El darrer rei d'Escòcia. Per al meu gust és bastant roïna. Tanmateix, ofereix un retrat psicològic i polític interessant, a partir d'un inversemblant i ingenu metge escocés, del dictador ugandés Idi Amin Dada.

Amin protagonitzà un colp militar contra el dictador Milton Obote (la història contemporània d'Àfrica és, sobretot, la història de colps militars) l'any 1971, amb ajut britànic. Fou deposat uit anys i 300.000 morts després. És per això que fou conegut com el carnisser de Kampala.

 Idi Amin

[@more@]

La pel·lícula m'ha recordat l'entrevista que llegí fa dos anys d'Amin feta pel periodista italià Riccardo Orizzio. Fou feta l'any 1997, sis anys abans de la seu mort a Gidda, a l'Aràbia Saudí, el tirànic règim del qual acollí el seu exili. Recorde que el més em cridà l'atenció és que no hi havia el més mínim penediment per les atrocitats comeses. Ans al contrari, ressentiment contra el que considerava escassa consideració per tot el que ell havia fet per Uganda.

Però no sols ell: el llibre que aplegava l'entrevista, també contenia encontres amb altres sis dictadors. L'estructura era semblant: tots ells se sentien innocents. A més d'Amin, Bokassa, Jaruzelski, Hoxha (en este cas la seua vídua), Duvalier, Mengistu i Milosevic destil·laven ressentiment. Tots ells s'havien "sacrificat" pels seus pobles i ara eren "incompresos". Moltes de les seues víctimes, però, ja no es podien queixar.

Allò cert és que havien "sacrificat" els seus pobles i els seus ciutadans. Els havien condenat, tret d'una minoria escollida, a tota mena de patiments, d'injustícies i de violacions dels seus drets més fonamentals. La identificació populista que tractaven de fer entre ells i els seus pobles no sols era patètica sinó que esdevingué terriblement mortal.

Riccardo Orizio

Per tot plegat recomane particularment el conjunt d'entrevistes d'Orizio aplegades sota el suggerent títol de Parlant amb el dimoni. Entrevistes amb dictadors (existeix una traducció al castellà d'octubre de 2005 publicat per Turner i Fondo de Cultura Económica). Perquè és important conéixer a la bèstia. A les bèsties.

Amin morí al seu llit a l'Aràbia Saudí sense que ningú el condenara. M'agradaria creure que els dictadors del segle XXI ja no podran fer-ho tan tranquil·lament. El Tribunal Internacional de l'Haia pot tenir un paper efectiu en esta direcció. Tanmateix, no crec que, per exemple, Putin siga condemnat per les barbàries de Txetxènia, els assassinats selectius, el tancament de mitjans de comunicació, les violacions de drets humans i un llarg etcètera. Rússia és massa poderosa.

Comentaris tancats a Els dimonis, en política, sí existeixen

Què pensem els europeus de Turquia i per què? Katinka Barysch

El Centre per la Reforma Europea, think thank londinenc europeista, ha penjat al seu web unes interessants reflexions sobre la posició dels europeus respecte la integració de Turquia a la Unió Europea. Katinka Barysch, economista en cap del Centre, publica un breu però aclaridor informe en què destaca que una bona part dels europeus, particularment austríacs, alemanys, francesos i italians, estarien en contra de l'entrada turca a la UE fins i tot en el cas de què es compliren totes i cadascuna de les condicions d'entrada.

Per què? Barysch apunta que, entre d'altres raons, la imatge dels emigrants turcs a l'Europa occidental precisament no ajuda. Per veure l'informe (en anglés i en pdf) punxeu ací.

[@more@]

Comentaris tancats a Què pensem els europeus de Turquia i per què? Katinka Barysch

El nou Osama bin Laden. Fawaz A. Gerges

¿És Bin Laden un nou anticapitalista? ¿És un nou antiglobalitzador? Fawaz A. Gerges analitza el nou discurs del multimilionari saudí i la desconcertació que pot general en bona part del moviment jihadista. Gerges considera que Bin Laden fa servir al seu discurs la religió com "un mitjà per resoldre la crisi del capital explotador i del sector armamentístic" i que ara es presenta a ell mateix com un "líder espiritual".

En la guerra total que lliuren Al-Qaeda i els Estats Units, el valor propagandístic estratègic que pot tenir este canvi en la retòrica de Bin Laden mereix atenció. Gerges ens brinda una reflexió lúcida i interessant.

 Bin Laden

[@more@]

Degut al seu interés reproduïm l'article de Fawaz A. Gerges a La Vanguardia el dimarts 11 de setembre de 2007 traduït per Juan Gabriel López Guix. 

Tras tres años de ausencia, Osama bin Laden ha aparecido en un video con una nueva y un nuevo mensaje; en esta grabación proyecta un aspecto más joven y saludable y una posición ideológica drásticamente diferente. En un ataque frontal y cargado de términos marxistas y socialistas contra el capitalismo y la democracia liberal, pronuncia su discurso más ideológico desde principios de la década de 1990. En realidad, el nuevo Bin Laden se parece más al Che Guevara, el líder revolucionario marxista que se alzó contra los yanquis, el país más poderoso del mundo, y luchó para emancipar a los pobres de la tierra.

En el video, Bin Laden se dirige a los estadounidienses y carga contra los males de la explotación económica, las empresas multinacionales y la globalización. Les dice que se liberen de "el engaño, las ataduras y el dolor del sistema capitalista". De modo parecido a su instigación a los musulmanes contra los gobernantes opresores y apóstatas y la intromisión de Occidente. Bin Laden intenta ahora galvanizar a los estadounidenses contra su cruel sistema político y socioeconómico.

Estadounidenses pobres y explotados, uníos contra vuestras leyes capitalistas que "hacen a los ricos más ricos y a los pobres más poblres", dice el antiguo empresario multimillonario, sentado ante una mesa frente a una cámara. Jamás antes había utilizado el grandilocuente lenguaje del marxismo en sus proclamas al pueblo estadounidense. Y, en el fondo, musulmanes y estadounidenses son iguales, afirma; ambos son víctimas del sistema capitalista, que "busca convertir el mundo entero en un feudo de las grandes multinacionales, bajo el marchamo de la globalización, con el fin de proteger la democracia".

 Fawaz A. Gerges

Si en el pasado Bin Laden había subrayado el choque de culturas y religiones como base del enfrentamiento, ahora habla de la comunidad de víctimas y el sufrimiento. Culpa al sistema mundial del capital y las clases de las tragedias de Iraq y Afganistan, de la lamentable pobreza de África y de las "tribulaciones de muchos estadounidenses bajo la carga de las deudas relacionadas con los intereses, los impuestos descabellados y las hipotecas inmobiliarias". El gran capital, los intereses de clase y las empresas multinacionales —no la religión ni la cultura— son los responsables de la perpetuación de la guerra y las muertes.

Bin Laden no había hecho antes distinciones entre el pueblo estadounidense y sus dirigentes. Ahora dice que los estadounidenses, como los musulmanes, son víctimas del lucro y las grandes empresas que controlan el proceso político, incluidos los medios de comunicación.

El discurso de Bin Laden está condicionado con una gran dosis de análisis marxista, con lo que se aleja de modo drástico de su habitual retórica religiosa. Aunque pide a los estadounidenses que se conviertan, lo hace porque en su opinión el islam los hará "libres", los librará de "los belicistas dueños de las grandes empresas". La religión se ofrece como un medio para resolver la crisis del capital explotador y el sector armamentístico.

De modo que es de agradecer, el hijo de Arabia, famoso por su fanatismo y su intolerancia religiosa, se muestra deseoso de no ofender la sensibilidad religiosa de los estadounidenses.

Les insta a leer el Corán y a conocer el islam de primera mano, así com a constatar que el nombre del profeta Jesucristo y su madre se mencionan una docena de veces. "No os alejéis del islam por la terrible situación actual de los musulmanes", afirma leyendo los papeles que tenía delante, "porque por lo general nuestros gobernantes lo han abandonado hace muchas décadas, aunque nuestros antepasados fueron los caudillos y los pioneros del mundo durante muchos siglos, cuando se ciñeron con firmeza al islam".

De forma intencionada o no, Bin Laden se adentra en un nuevo terreno ideológico sembrado de minas. Al difuminar las líneas entre mesianismo yihadí y utopía marxista, Bin Laden desconcierta a sus partidarios más intransigentes dentro del salafismo yahadí.

Los salafistas yihadíes como Bin Laden siguen una interpretación literalista del Corán y, puesto que creen en una intrepretación estricta y liberal de la revelación divina, se muestran suspicacesante cualquier innovación filosófica (bida). La concepción de la historia según Karl Marx, que la interpreta como impulsos excesivamente económicos, se vuelve así incompatible con la versión de Al Qaeda del islamicismo. A los ojos de los salafistas, el Corán es la última palabra y completa de Dios, y cualquier declaración hecha fuera de ella pone en cuestión Su unidad y Su absoluta soberanía.

¿Cómo responderán los salafistas yihadíes ante el último énfasis de Bin Laden en una crítica socialista de la democracia capitalista occidental y ante la ausencia de legitimación coránica? ¿Cómo justificarán en términos religiosos la innovación de Bin Laden?

Los islamistas militantes quizás estén eufóricos por la aparición de su amado dirigente, pero habrán quedado desconcertados por la ideología de su lenguaje y sus referencias.

Al tiempo que analizan el vídeo en buscas de pistas sobre nuevos atentados, los funcionarios estadounidenses no deben perder de vista su valor propagandístico estratégico. Bin Laden no tiene que enviar señales para golpear en el interior de Estados Unidos. La central de Al Qaeda y Estados Unidos libran una guerra total; y aparentemente es Ayman al Zauahiri, el número dos de Al Qaeda, y no Bin Laden, quien ocupa el cargo de jefe operativo encargado de diseñar los planes de batalla.

Este último discurso es un nuevo giro en la lucha ideológica por conquistar los corazones y las mentes. Es evidente que tanto Bin Laden como sus principales colaboradores confían en ampliar la campaña de propaganda a la otra guerra, la guerra de las ideas.

El nuevo aspecto físico es tan importante como el mensaje. Atrás quedaron la añeja apariencia militarista y el icónico kalashnikov apoyado a su lado. Ha cambiado el traje de faena militar por una túnica blanca, una gorra circular y un manto beige, lo cual le proporciona una aureola de sabiduría clerical. El nuevo Bin Laden se presente a sí mismo como una figura espiritual, no como un soldado canoso.

Se ha teñido la barba de un negro azabache y se la ha recortado de modo cuidadoso. Se trata de una antiga tradición que se remonta a los inicios del islam. Al parecer, el propio Profeta se tiñó el pelo y recomendó que en la guerra sus jefes y soldados se tiñeran el pelo y la barba para infundir miedo en el corazón del enemigo. El objetivo era engañar a los adversarios y que éstos pensaran que tenían delante a unos guerreros jóvenes y ardorosos, en lugar de unos canosos veteranos.

Comentaris tancats a El nou Osama bin Laden. Fawaz A. Gerges

El nou Ossama bin Laden. Fawaz A. Gerges

¿És un nou antiglobalitzador?[@more@]

Comentaris tancats a El nou Ossama bin Laden. Fawaz A. Gerges