Pluralisme i multiculturalisme, diferència o equivalència. Elisa Sornosa

Pluralisme i multiculturalisme

Estic d’acord i alhora discrepe en prou coses de les que diu Giovanni Sartori en el seu llibre “La sociedad multiétnica. Pluralismo, multiculturalismo y extranjeros”. Per començar, aquest llibre es divideix en dos apartats clars; Pluralisme i societat lliure i multiculturalisme i societat desmembrada. A tot el llibre, Sartori fa una dura crítica al multiculturalisme, i al mateix temps defensa la societat pluralista.

Per aclarir els dos principals pilars en què es basa Sartori, tractaré de definir-los, per a, posteriorment deixar clara la meva posició respecte a aquests.

Qui va proposar el concepte de pluralisme cultural va ser H. Kallen en la societat americana. Aquest ideal es basava en tres premisses: la personalitat és inalienable i està determinada per la tradició; la promesa de la democràcia és la realització dels individus i la realització és personal i ètnica, perquè els individus només poden realitzar-se en el context dels grups als quals pertanyen; la diversitat ètnica i cultural és un atribut positiu i desitjable, perquè cada cultura és una expressió particular de l’universal i fa una aportació distintiva al fons comú de la humanitat.

Per tant, pluralisme cultural connota la coexistència de poblacions amb diferents cultures en un determinat espai territorial i social. I per al pluralisme, la diversitat cultural és positiva, cal “celebrar la diferència”.

Doncs bé, Sartori estaria en desacord amb aquesta definició extreta d’un diccionari sociològic ja que segons ell, una societat pluralista és pluralista si els grups no són tradicionals, és a dir, si són voluntaris, no impostos, si els cleavages es neutralitzen per múltiples associacions. Però no obstant això estaria d’acord en la seva síntesi sobre el concepte, en què cal celebrar la diferència

Centrant-nos en la definició de Sartori, aquest, com ja he apuntat anteriorment defineix el pluralisme i diu que la bona societat és la pluralista, una societat oberta, amb elasticitat. On l’Estat limite la llibertat dels ciutadans de la manera més igualitària possible. Per a ell, el pluralisme afirma que “la diversitat i el dissens enriqueixen l’individu i a la seva ciutat política”. Està clar aleshores que Sartori promulga i defensa les diversitats ètnic-culturals en les societats i que, a més, reivindica el pluralisme com la millor forma d’aconseguir que aquestes diversitats no es vegin forçadament alterades i puguen coexistir i conviure tranquil·lament. Sartori diu que “entendre el pluralisme és entendre la tolerància, el consens, el dissens i el conflicte”.

Pel que fa al multiculturalisme, remetent-nos a la història, el terme es va originar al Canadà per al·ludir a una política d’immigració que tractava de ser respectuosa amb les identitats culturals dels immigrants. Però, avui en dia, aquest terme té dos acceptacions. En un primer pla polític s’entén per societat multicultural una societat tolerant amb les diversitats culturals que les promou i les defensa. I, en segon lloc, en un sentit més sociològic s’entén per societat multicultural aquells espais d’acció social en els quals coexisteixen persones amb diverses adscripcions i identitats culturals.

Sartori estaria d’acord amb aquesta definició treta d’un diccionari de sociologia en què les identitats que promulga el multiculturalisme són d’adscripció, però, a més a aquesta definició li afegiria que la societat multucultural no només promou i defensa les diversitats culturals, sinó que també les crea i les reforça.

Però, bàsicament, parlar de societat multicultural és parlar de societats en què conviuen persones d’ètnies, races, cultures i nacionalitats diferents.

I, de fet, moltes de les discussions sobre aquest terme vénen donades d’una banda pels que consideren com un fet positiu l’heterogeneïtat i, de l’altra, pels que pensen que s’han d’aplicar limitacions perquè la barreja es redueixi al màxim possible. Respecte a aquesta discussió, Sartori es posiciona dient que la homogeneïtzació és un mal i per tant, premia la diferència

Doncs bé, per Sartori el multiculturalisme entès com una possible configuració històrica del pluralisme està bé, però critica el multiculturalisme quan és igual al valor, diu que aleshores sí hi ha un problema, ja que si el multiculturalisme implica que les cultures tinguen un mateix valor, aquest valor es tradueix políticament en les demandes de reconeixement de les polítiques d’identitat, llavors es promulga treballar a través de la diferència cultural per a ser transformat per l’altre. Per tant, l’objectiu seria un ciutadà diferenciat i un Estat sensible a les diferències que separa els seus ciutadans.

Així, Sartori fa una de les crítiques cap al multiculturalisme perquè els acusa de ser creadors de diferències en les societats, ja que insisteixen en fer visibles i intensificar les diferències dels que les integren i que, amb això, arriben fins i tot a multiplicar-les. I dóna suport al pluralisme dient al seu favor que aquest no suposa que la diversitat hagi de multiplicar-se, sinó que assegura aquest grau d’assimilació que és necessari per crear integració. En paraules textuals de Sartori: “el pluralisme està obligat a respectar la multiplicitat cultural però no està obligat a fabricar-la”. I també diu “fomentar la diversitat cultural dins d’una societat provoca desintegració social”.

Per tot això, per a Sartori, “són els multiculturalistes els que fabriquen la cultura que després gestionen amb fins de separació o de rebel·lió”

A més d’aquesta crítica, Sartori li fa una altra gran crítica al multiculturalisme; per a ell la multiculturalitat destrueix l’universalisme i l’individualisme ja que, en el moment en què els individus no són considerats individualment sinó com a part d’un grup, poden patir discriminacions, o al contrari es poden veure afavorits, i per Sartori la llei ha de tractar els individus individualment no com a part d’un grup.

Sartori, a més, critica el multiculturalisme perquè diu que la seua visió dominant és antipluralista perquè se centra en l’hegemonia. Per tot això Sartori afirma que: “la multiculturalitat duta a extrem sobrepassa els límits del pluralisme”, debut a  que en aquesta, integració seria igual a imposició.

Per Sartori, el multiculturalisme necessita una societat oberta que creu en el valor del pluralisme. Per a ell, la diferència entre pluralisme i multiculturalisme és que aquest últim no vol alliberar les associacions voluntàries de les pertinences necessàries de les de naixement, Per a ell, el pluralisme atenua les identitats i el multiculturalisme les crea i les reforça cosa que significa el desmembrament de la comunitat pluralista en subgrups de comunitats tancades i homogènies.

Per tant, Sartori el que diu bàsicament és que el multiculturalisme és una amenaça contra el mateix pluralisme. I condemna el seu auge per considerar-lo també un factor de destrucció de la pròpia societat com a tal.

Doncs bé, baix el meu punt de vista, multiculturalisme i pluralisme no es neguen l’un a l’altre com afirma Sartori. Sinó que el multiculturaslimo es dóna en el marc d’una societat pluralista. Crec que la societat pluralista és la base del tot, és el context en què ens trobem a causa de la globalització i la immigració que comporta.

Per tant, baix el meu punt de vista, tant pluralisme com multiculturalsime són dos termes que es juxtaposen en el temps i en l’espai.

Així de la mateixa manera, crec que el terme interculturalisme és una evolució del multiculturalisme dins de la societat pluralista, el qual tracta de superar els errors que ha tingut el multiculturaslime. La meua creença és que aquests dos termes són el resultat d’una evolució. Sols hi ha que vore la gran quantitat de coses que tenen en comú, com ara “la valoració positiva de la diversitat, les crítiques de les propostes de pèrdua cultural, igualtat i no descriminació per raons de diferenciació etnocultural de les persones, respecte al diferent … ” I també les coses en les quals es diferencien: el multiculturalisme es conformaria amb la coexistència de la diversitat, mentre que l’interculturalisme aniria més enllà, no només es conformaria amb la coexistència sinó també intentaria construir la unitat de la diversitat (una espècie de regulació de la conflictivitat interètnica).

Per tant, una de les tasques de la societat pluralista consisteix en intentar crear una identitat que no prescindisca de les diferencies culturals, sinó que les integre. I per a aconseguir-ho existeixen diferents camins, el multiculturalisme i l’interculturalisme, aquest últim mes útil debut a que contempla les errades que va cometre el multiculturalisme i tracta de evitar-los. Errors com la desconfiança entre diferents grups culturals, desconeixement que du a estereotips, falta de informació sobre les diferents cultures etc. Ja que el interculturalsime diu que cada cultura te la seua especificitat, però que és precís propiciar un diàleg entre elles per a que descubrisquen valors universals que lis són comuns per a que aprenguen a respectar el que no comparteixen.

Baix el meu punt de vista tindríem que utilitzar un relativisme cultural per a així intentar aplicar unes polítiques universals en les que pogueren estar d’acord gran part de les diferents cultures que coexisteixen alhora en la mateixa societat, es a dir, arribar a una espècie de consens sempre i quant se arriben a comprendre totes les cultures des de el seu propi punt de vista, no des de el punt de vista de la cultura dominant.

Tornant a Sartori, tractaré d’explicar aquest assumpte. Ja al final del llibre, Sartori nomena l’interculturalisme i diu “el pluralisme no es reconeix en uns descendents multiculturalistes sinó en tot cas en l’interculturalisme”. Per tant, la societat intercultural és un projecte polític que, partint del pluralisme cultural ja existent en la societat tendeix a desenvolupar una nova síntesi cultural. Aquest, tractaria de reflectir, de manera dinàmica la interacció de diferents cultures entre si, i se centraria en la interacció sociocultural dins d’un context de globalització econòmica, política i ideològica de la revolució tecnològica de les noves comunicacions i transports

Doncs bé, Sartori, encara que ja al final del llibre, també nomena l’interculturalisme, i diu: “La identitat europea, el nostre sentir-nos europeus , de què depèn, de què s’ha creat?. Precisament, l’interculturalisme. I el mateix cal dir del “nostre ser occidental”.

En aquesta afirmació em sembla que Sartori peca d’etnocentrista. Debut a que a continuació afirma “El multiculturalisme porta a Bòsnia a la balcanització, és l’interculturalisme el que porta a Europa”. En la meua opinió, Sartori pren a la societat occidental com a centre de tot, com si totes les altres societats estigueren pensades a través dels nostres valors. Per això mateix em fa l’efecte que es contradiu, ja que crec que el etnocentrisme és la dicicultad de pensar en la diferència. I això mateix és el que tan aferrament defen Sartori, pensar en la diferència.

Per tant, baix el meu punt de vista Sartori contraposa pluralisme i multiculturalsime, i, encara que molt poc, multiculturaslime i interculturalisme, mentre que crec que tant multiculturalisme com interculturalisme són dues visions que es succeeixen, que abasten la realitat social de la societat pluralista en la que ens trobem a causa del context de globalització que s’ha anat desenvolupant.

A més, em sembla, com he assenyalat anteriorment que peca d’etnocentrisme occidental i que d’aquesta manera tracta a les societats de forma homogènia, com si totes les societats pensaren igual, actuaren igual … i així, des d’aquest punt de vista crec que es contradiu encara més perquè el que ell proposa és el pensar en la diferència.

Però, he de dir que compartisc totalment una de les majors crítiques que li fa al multiculturalisme: la multiculturalitat destrueix l’universalisme i l’individualisme. Perquè als individus els ha de tractar com a lo que son, persones individuals (encara que estiguen molt lligades a algun grup) i no valorar per discriminar o per afavorir els grups en els que estan immersos.

Inmigració

Sartori aplica tot això al parlar de immigració. Com he assenyalat anteriorment, Sartori defensa una societat pluralista, oberta, amb elasticitat com la millor possible, però afirma que la societat ha d’estar oberta fins a cert límit, sempre que no es pose en perill la pròpia societat. Per a ell, l’única manera que no es pose en perill la societat és establint certs límits.

Sartori diu que hem d’acceptar la integració dels immigrants sempre que aquesta implique una reciprocitat i que no derive en “subcultures aïllades”. Perquè si no es comparteixen els valors culturals, sorgeixen els conflictes. En paraules textuals: “El pluralisme és un viure junts en la diferència i amb diferència però sempre si hi ha contrapartida”. Bàsicament el que defensa és que quan més gran és la diferència cultural, més difícil és la integració.

A més, per a ell, una de les polítiques d’immigració més aplicades, el transformar l’immigrant en ciutadà no integra. Ja que la integració depèn de l’actitud de l’immigrant en qüestió, ja que els immigrants són molt diferents entre si i no hi ha una recepta única. Per a ell, la integració es produeix només si els que s’integren l’accepten, sinó no. Per tant, per Sartori, concedir ciutadania no equival a integrar i a més diu que “la concessió de ciutadania dóna força a agrupacions de contraciudadans”.

Per tant, per a ell una política d’immigració que no distingeix entre diferents estrangers és una política que porta al fracàs. I diu que per solucionar el problema de la immigració cal impedir que entren immigrants perquè en primer lloc l’entrada de molts immigrants als països occidentals faria que en algun moment la situació fóra insostenible, i en segon lloc diu que cal evitar-la perquè si aquests arribaren a tindre representació parlamentària podrien produir canvis estructurals en les nostres societats.

Per tant, Sartori parla sobre els límits de la societat oberta, i diu que no és una solució convertir l’immigrant en ciutadà, que això no és una mesura que integra. Diu que la integració només s’aconsegueix si el immigrant està decidit a integrar-se. Que si un immigrant per molt que el converteixin en ciutadà no es vol adaptar al seu nou àmbit, no es sentirà integrat, i per tant crearà igualment exclusió

Sota el meu punt de vista, crec que la tesi de Sartori pot portar a un fanatisme que aplegue al racisme, ja que la seva crítica és molt forta i molts sectors radicals podrien identificar-se i fins i tot malinterpretar-la i utilitzar-la en favor seu.

Al meu entendre, negar els papers als immigrants no és una solució bona per al problema en què ens trobem. Crec que al parlar de politiques d’immigració hauríem de atenir-nos a la nostra realitat social, una realitat globalitzada amb una societat interconnectada i amb quantitat d’informació al abastament de molta gent, on en tot moment pots contactar i obtenir informació de qualsevol part del món.

Les actuals polítiques d’immigració, tenen com a objectiu evitar l’entrada d’immigrants tal com promulga Sartori. Se’ls reconeix la possibilitat d’entrada, però en el fons és molt difícil l’entrada legal.

Baix el meu punt de vista, negar el dret a ciutadania no evitaria la immigració, sinó que impulsaria més encara la immigració il·legal, perquè per a moltes persones, la immigració és una necessitat.

Per tant, crec que les polítiques migratòries han de permetre major mobilitat i accés ràpid a la legalitat, perquè hauríem de ser, dins cadascun de les nostres peculiaritat no només ciutadans d’un sol territori, sinó ciutadans del món (encara que això pugui sonar a utopia), però açò s’hauria d’analitzar en termes econòmics i demogràfics entre altres per poder saber si és una bona solució. El que està clar és que el que hauríem d’aconseguir seria que la cultura i la procedència nacional no es convertiren en distinció social ni en motiu de discriminació. I sota el meu punt de vista, l’única manera de poder afrontar això seria mitjançant l’educació.

Un dels problemes a l’hora d’abordar el tema seria que la pluralitat que es dóna en un context de mundialització econòmica i cultural cada vegada mes fort, i açò d’una banda condueix a una homogeneïtzació en molts aspectes, i per una altra a una consciència cada vegada major de la heterogeneïtat, i per tant, la pluralitat podria despertar por a perdre la identitat.

Per acabar diré que crec que la immigració, l’adaptació, l’acceptació … són temes tan summament difícils i complicats de tractar i de posar en comú que possiblement no tinguin solució cap, pel fet que totes les cultures són complexes, dinàmiques, reben i transmeten influències i tenen historicitat, i per tant no crec que es pugui fer una solució acceptada per tots per igual.

BIBLIOGRAFIA

Revistatenía número 03 2004 “sociedades multiculturales”

Rosa Cobo “Multiculturalismo, democracia paritaria y participación”

Don Closson “El multiculturalismo”

Carlos Gimenez Romero “¿Multiculturalismo o interculturalidad?”

Josep Garganté “Inmigración y racismo”

Agustín Unzurrunzaga “Los fantasmas de Giovanni Sartori”

José Luis Rodríguez Regueira “Multiculturalismo”

Salvador Giner “Diccionario de sociología”



Quant a vicentflor

Vicent Flor nasqué l’any 1971 a València, ciutat on hi hi viu. És llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i també en Antropologia Social i Cultural per la UNED i doctor en Sociologia per la Universitat de València. Des de 2000 és professor de Sociologia de la Universitat de València i professor tutor de la UNED.

Aquesta entrada ha esta publicada en —Pensant la diversitat 1: Sartori. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.