Occidentalisme. Al voltant del llibre de Buruma i Margalit. Irene Martín de Vidales Ortiz

El llibre de Ian Buruma i Avishai Margalit es distribueix en sis apartats, en es quals els autors, mitjançat una recerca històrica i comparativa, intenten esclarir els orígens de la vessant cultural que generà la idea d’occidentalisme i que més tard fonamentarien la mateixa ideologia “antioccidental”  (barreja de trets culturals i política).
 

[@more@] Aquest llibre sembla respectar el caràcter relacional que per a molts autors presenta la realitat social (tot és relacional): ací trobem, per exemple, la radical oposició de Hegel a tota interpretació fragmentària i atòmica de la realitat i en conseqüència del coneixement. Concep la realitat com un tot sense que això afecte  a la relativa independència de cada cosa en la seva singularitat. La cosa tan sols és i arriba a ser-ho en el seu continu devenir i procés.
 
La realitat és procés: regida per la contradicció i constituïda com oposició de contraris. De manera que cada realitat particular remet a la totalitat, al tot, i tan sols pot ser compresa i explicada en relació al tot.
 
Buruma i Margalit ens conviden, doncs, a no aïllar el fenomen social de l’occidentalisme, en tant que cauríem en una visió mutilada de l’esdevindre social o, el què és pitjor, cauríem en una mena de fonamentalisme anti-occidentalista, com tots aquells i aquelles que , asèpticament, és queden amb un fenomen determinat, sense estudiar el context i sense fer-se les preguntes adients (més que no pas les respostes).
 
Hem decidit de fer una mena de síntesi de tots els apartats tot incloent, barrejat i interrelacionat, els comentaris i aportacions que hem cregut adients. El text de Buruma i Margalit, en ser un text que toca tant segles d’història, tants camps socials (econòmics, polítics, culturals) i en tenir una riquesa, si més no, estimulant, a l’hora de fer referències a molts ideòlegs, filòsofs, polítics, antropòlogues i antropòlegs, poetes, escriptors… ens ha instat a afegir fragments d’obres, definicions en diferents perspectives, petits fragments de vides incrustats en l’esdevindre social, amb l’objectiu de completar, modestament, la visió de l’obra.

"La verdad, lo real, el universo, la vida – como queráis llamarlo – se quiebra en facetas innumerables, en vertientes sin cuento, cada una de las cuales da hacia un individuo. Si éste ha sabido ser fiel a su punto de vista, si ha resistido a la eterna seducción de cambiar su retina por otra imaginaria, lo que ve será un aspecto real del mundo. Y viceversa: cada hombre tiene una misión de verdad. Donde está mi pupila no está otra; lo que de la realidad ve mi pupila no lo ve otra. Somos insustituibles, somos necesarios. Dentro de la humanidad cada raza, dentro de cada raza cada individuo es un órgano de percepción distinto de todos los demás y como un tentáculo que llega a trozos de universo para los otros inasequibles. La realidad, pues, se ofrece en perspectivas individuales. Lo que para uno está en último plano, se halla para otro en primer término. El paisaje ordena sus tamaños y sus distancias de acuerdo con nuestra retina, y nuestro corazón reparte los acentos. La perspectiva visual y la intelectual se complican con la perspectiva de la valoración."   José Ortega y Gasset,  El Espectador, I(Obras Completas, vol. II, Alianza Editorial).

Guerra contra Occident

La intenció dels autors és fer un tomb històric per cercar el conjunt de prejudicis contra allò que hom anomena “occident” (terme, ja ens assenyalen els autors, tant abstracte, dinàmic i subjecte al perspectivisme com el terme“modern”). Sota el nom d’occidentalisme, s’agrupen eixos prejudicis dels quals es volen rastrejar les arrels històriques, en aquest llibre.

Una de les primeres advertències al lector, en forma d’opinió, és el fet que l’occidentalisme, talment com el marxisme, el capitalisme i la resta d’ismes, de caire modern, neixen a Europa, abans de circular arreu del món, és a dir, les pròpies contradiccions del sistema generen l’antídot contra el propi sistema.

Occidentalisme seria, en principi, una caricatura ridícula d’allò que significa la “modernitat” europea, aquella que els primers colons van exportar als territoris “capturats” i que se situa en un context històric força candent com va ser el de la Il•lustració, les revolucions liberals, els drets individuals i l’aburgesament… Per exemple, el filòsof Nishitani Keiji inculpava a la Reforma de la Religió, al Renaixement i al sorgiment de les Ciències Naturals de la destrucció d’una cultura espiritual unificada i europea. L’intel•lecte s’havia aventurat a dir,  i a  provar, que Déu havia mort («Els origens de la tragèdia», Nietzsche escriu (1870): «Crec en les paraules dels primitiu germànics: tots els deus han de morir». Hegel, per la seva banda, escriu en “Fe i Saber”(1802): el «sentiment a sobre el què roman la religió de la nova època és el de que Deu mateix ha mort».  Pascal, així mateix, pren de Plutarco l’afirmació següent: «Le gran Pan est mort» (Pensées, 695)).

Cal fer una distinció de  les finalitats polítiques referides dels enemics d’Occident, dins i fora de les fronteres simbòliques d’aquesta circumscripció, a saber, els moviments “esquerrans” que fan crítica del capitalisme alienador, al si de les societats occidentals, i aquells enemics, situats a les “perifèries” occidentals (no-occidentals), com serien els islamistes radicals. Tant els primers com els segons, avorreixen la societat occidental, en tant en quant veuen en ella una circulació de valors materialistes i alienadors de l’espiritualitat humana, social, col•lectiva. Però difereixen, en el moment en què eixos símptomes, diuen els autors, es tornen malaltia, fins al punt d’arribar a declarar la guerra contra Occident.

Una de les distincions principals entre Occident i el món islàmic seria la gènesi dels estats “laics”, la separació entre religió  i  política (estat). Aquesta separació, tant naturalitzada per a les democràcies liberals  resulta del tot inconcebible per a un musulmà; la religió, l’església, no existeix com una institució diferenciada.

Però el mateix va ocórrer, en l’any 1942, a Kioto, quant es varen reunir intel•lectuals i filòsofs per intentar superar allò “modern”, és a dir, que allò que resulta inconcebible per als fanatisme religiosos, d’avui en dia, ja ho va ser per als japonesos de Pearl Harbour, entestats en aconseguir un estat en el qual la política i la religió formaren un tot (el shintoisme estatal del Japó en guerra era però una interpretació de l’Occident pre-modern, distorsionada i peculiar).



Quant a vicentflor

Vicent Flor nasqué l'any 1971 a València, ciutat on hi hi viu. És llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i també en Antropologia Social i Cultural per la UNED i doctor en Sociologia per la Universitat de València. Des de 2000 és professor de Sociologia de la Universitat de València i professor tutor de la UNED.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.