Nostàlgia de l’estat-nació

Tinc un munt de lectures pendents després de fer el dipòsit provisional de la tesi doctoral (que m’ha fet desatendre este bloc i altres coses). Este matí de dissabte, posant-me un poc al dia d’articles periodístics que aguardaven, he llegit un article d’Ian Buruma a La Vanguardia del passat 7 de setembre, que es titolava La muerte de una nación. Es referia a la nació belga i se’n lamentava.
 
Ian Buruma (Stefan Heijdendael) Ian Buruma (Stefan Heijdendael)
[@more@]
 
Buruma no és un pensador que fuja precisament d’alguns debats actuals, com la convivència  entre occidentals i no occidentals (al bloc hi ha dos àmplies reflexions sobre Occidentalisme, el seu assaig, en companyia d’Avishai Margalit, una de Javier Botella i una altra de Nello Schisano) i defensa les seues fílies (l’anglofília, per exemple) i fòbies (els nacionalismes, així, en general). Ni és l’únic ni el primer, però mereix escoltar-se el que afirma un professor de drets humans.
 
Que Bèlgica té un futur incert com a estat no és cap secret. Tampoc ho és que una futura independència de Flandes (i, per tant, de Valònia, encara que no fóra majoritàriament desitjada) crea neguit a no poques capitales europees. I no sols perquè Brusel·les és la capital de bona part de les institucions de la Unió Europea, sinó pel temut "efecte dòmino" que podria tenir a l’interior de les seues fronteres. El que em crida l’atenció és la curiosa manera d’argumentar de Buruma.
 
De fet, acusa indirectament ni més ni menys a la UE d’afavorir el trencament de Bèlgica ja que "promou activament els interessos regionals" i, en conseqüència, hauria "enfeblit l’autoritat dels governs nacionals". No sols és que la retòrica no és gens neutral (allò regional, temible, i allò nacional, sempre democràtic i respectuós amb els drets humans) sinó que destil·la un cert euroescepticisme que no sols practica l’extrema dreta (ja hem vist amb el resultat dels referèndums de la constitució europea a França i Holanda que l’eurofòbia no és patrimoni exclussu dels anglesos) i que es resumiria amb l’eslogan "Europa sí, però no a costa dels estats-nació". A costa de què hauria de construir-se Europa? Llevant-li competències a les "regions" o als municipis?
 
I d’altra banda, ¿per quin motiu hauria de ser "millor" el manteniment de la unitat política belga que la creació de dos estats nou si així és la voluntat democràtica dels seus ciutadans? Ací és on el professor de drets humans topa amb dificultats. Pobre valons, ens ve a dir. Tanmateix, la immensa majoria dels valons se n’ha desentés de la cultura i de la llengua majoritària de Bèlgica, la neerlandesa. Són els neerlandòfons, en general, qui sí saben francés, però prefereixen l’ús de la seua llengua o de l’anglés. Entre d’altres qüestions perquè si no fóra pel nacionalisme flamenc (que, majoritàriament, és democràtic i no d’extrema dreta, com apunta Buruma) tot indica que s’hauria produït un procés de substitució lingüística semblant al que ha esdevingut a Bretanya o al País Valencià (o a la mateixa Brusel·les, un illot majoritàriament francòfon en territori flamenc).
 
Flandes i Valònia
 
El francés ja no és l’ement cultural "comú" dels belgues. Buruma es lamenta. Diu que "és difícil sustentar qualsevol sistema democràtic, ya siga a escala nacional o europea, sense un sentit de solidaritat. Ajuda si este sentit de solidaritat es basa en alguna cosa més profund que interessos compartits: un idioma, un sentit d’història comuna, orgull d’aconseguiment culturals". Això mateix ja ho escrigué John Stuart Mill en el seu Representative Government. Però, i si no la hi ha, què fem? L’imposem? Assimilem població? Reprenem el model unitari belga decimonònic?
 
En efecte, Buruma, Txecoslovàquia i Iugoslàvia ja no existeixen. Però la creació dels nous estats txec i eslovac ens donà, a diferència del cas balcànic, un exemple de democràcia i de drets humans: ni un tret ni un episodi de violència política. Hui, tots dos estats pertanyen a la Unió Europea, són bons veïns i col·laboren políticament i econòmica. 
 
En el que sí coincidisc amb Buruma és que el futur dels belgues haurien d’interessar-nos a tots. Però sense pors ni nostàlgies decimonòniques per l’estat-nació.



Quant a vicentflor

Vicent Flor nasqué l'any 1971 a València, ciutat on hi hi viu. És llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i també en Antropologia Social i Cultural per la UNED i doctor en Sociologia per la Universitat de València. Des de 2000 és professor de Sociologia de la Universitat de València i professor tutor de la UNED.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.